martes, 11 de octubre de 2016

CAL ESTAR BOJA PER DEDICAR-SE A LA CULTURA

Un dia van demanar a Winston Churchill què li semblava la proposta de retallar el pressupost dedicat a Cultura per invertir-lo en armament i defensa. Com a bon britànic que era, va fer una petita pausa i va donar-li la volta a la qüestió: i perquè fem la guerra si no és pas per defensar la Cultura?*

Aquesta situació incongruent es situa al segle passat. Encara avui patim les ocurrències de certs polítics que continuen declamant amb aquestes desafortunades reflexions, que boicotegen sistemàticament la Cultura i a canvi celebren «el dia de la raza» desplegant les forces armades pels carrers. La nostra societat occidental viu un profund desequilibri mental, gairebé surrealista, i la Política (la que governa en funcions ara especialment) continua posant pals a les rodes que fan girar la raó de ser de un país i de la seva Cultura.

Resulta molt trist escoltar que cal estar boja per dedicar-s’hi a la Cultura. Realment ho és, per voler continuar treballant cap a un present positiu i un futur esperançador, en una societat malalta que menysprea la seva raó de ser.

Sembla increïble però, a les escoles d’alta direcció de negocis, on assisteixen futurs executives grisos i encorbatats per aprendre a mantenir el statu quo, allà els hi expliquen que tan mèdics com artistes són professionals vocacionals, i donat que estimen la seva professió, continuaran a fer-la tot i que no els hi paguen. No només em fa pena aquesta reflexió, em fa tenir basques tan sols de pensar com hi juguen amb la salut i la cultura uns ignorants insensibles i malats.

Portem molts mesos sense govern, sense polítics governant –tot i que continuen a promulgar lleis a corre cuita per treure’n beneficis més endavant. Això només té una lectura: no els hi necessitem. Els tècnics continuen a fer la seva feina, molt professionalment, i el país no s’ha aturat –tot i que els pressupost, subvencions, etc. necessiten de la signatura d’aquesta colla d’incompetents.

Em fa pena pensar que per ser-hi polític -en la majoria dels casos- no es necessita un currículum, ni una formació, ni tan siquiera parlar idiomes! Només cal formar-ne par d’un club de gent que desconeix el significat de paraules com ara amistat o cooperació,  perquè viuen apartats de la societat real i són una mena de voltors esperant menjar-s’hi la carronya. Hipocresia i bones maneres a la cara i punyalades a l’esquena.

Si no som conscients que la Cultura, la Salut, l’Educació són vitals per a l’espècie humana, que no són un producte més de compra-venda sinó una raó de viure, una postura existencial, que els drets humans hi tenen una raó d’existir, estarem cada dia més desequilibrats, perduts, zombis empastillats, atrapats en una corrent voraginosa de temps marcat per estrictes rellotges designats a Suïssa i fabricats a la Xina.

I sí, cal estar boja per creure que la Cultura té el més alt valor, i voler continuar a divulgar-la als quatre vents, tot i no aconseguir –em moltes ocasions- convertir-la en un modus vivendi digne capaç de escapar dels llindar de la pobresa (uns 6.000€ anuals).

Una professora d’una prestigiosa universitat europea explicava en un congrés que a Europa la gent dedicada a la Cultura -sense pertinença a cap institució- es a dir, la gent de la Cultura de base, és posseïdora d’un elevat nivell de formació que no es correspon amb les seves retribucions econòmiques, i que en moltes ocasions alimenten les llistes de l’atur. A Catalunya gairebé la meitat dels artistes no treballen com a tal, i en el cas de les dones, encara pitjor.  Sí, realment cal esser boja per voler dedicar-s’hi a la Cultura.
----------------
*Aclariment:
Realment Winston Churchill mai va pronunciar aquesta frase, és fal·laç, tot i que és molt fàcil trobar-la a Internet. El que sí que va fer el citat polític britànic va ser  crear en 1940 el “Council for the Encouragement of Music and the Arts” (Consell per al suport de la Música i les Arts) que al acabar la Segona Guerra Mundial va passar a denominar-se “the Arts Council of Great Britain”, amb la ferma missió de defensar la Cultura britànica.

Maribel Pozo Ruiz

--> Barcelona, 11 d’octubre de 2016

martes, 1 de julio de 2014

M.U.R.S. UN “SMART SHOW” AL GREC

He tingut la sort d’assistir a l’espectacle de La Fura dels Baus al Castell de Montjuic, tret de sortida del Festival Grec 2014. Els organitzadors i la companyia han tingut la feliç idea de convidar aquesta nit a 1500 persones, i congregar-nos al Castell, un lloc amb fortes connotacions per els ciutadans de Barcelona: setge, repressió, control i que fins molt poc encara pertanyia al govern central a Madrid. Només això ja em feia por.

A La Fura dels Baus tothom els coneix: van trencar amb tot, al principi eren cadires, cotxes, però pot ser el més important que van trencar va ser la quarta paret, aquest mur invisible que separa els actors del públic. Amb el canvi de segle es van veure seduïts pels encants que la tecnologia aporta a l’espai teatral, aquest espai on ells barregen realitat i ficció, en el qual actors i espectadors es confonen.

Per realitzar M.U.R.S. La Fura va comptar amb la col·laboració dels centres neuràlgics tecnològics més punters de Europa i dels Estats Units: el Futurelab de l’institut Ars Electronica de Linz (Àustria) i el Massachusetts Institute of Technology (MIT), així com el departament d’Open Systems de la Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili. I es nota. Només l’antena instal·lada a dins dels murs per donar cobertura wifi a tots els assistents ja impressiona i destaca abans d’entrar.

Murs endins comença el joc. Cal tenir un “smartphone” i si és potent millor que millor, i portar-lo amb la bateria plena perquè la majoria funcionen millor a plena càrrega. El meu va gastar només un 39% de bateria en tot l’espectacle. Abans de venir cal descarregar-se una aplicació feta per a l’ocasió, actualitzar-la al entrar, i anar descobrint en què consisteix la proposta. La majoria dels assistents portem el telèfon a la ma i tinc la sensació de que de tant mirar la pantalla se’ns escapa el món analògic al nostre voltant.

En unes declaracions recents en Pere Tantinyà, un dels creadors de La Fura, va recordar-nos quan fa uns anys vam sentit parlar de que ens volien implantar un xip i tothom es va espantar; ara el portem a sobre i a més a més paguem per tenir-ne un. Ens controlen. És cert. Ens manipulen i no ens adonem. Els hi donem totes les nostres dades a dins del telèfon mòbil. Heu llegit detingudament les condicions d’us de les nostres aplicacions? En som conscients? Som còmplices?

L’altre dia vaig llegir que Facebook va condicionar el mur d’alguns individus a la seva xarxa per tal “d’estudiar” com responia a certs estímuls i post...

M.U.R.S. ens demana pensar, participar com sempre a l’estil furero si volem, i si no, observar, però amb una actitud crítica, i ser conscients. Em pregunto si el públic assistent aquesta nit ho va entendre igual que jo. Parlant amb algunes persones al final em comentaven que van venir buscant l’adrenalina que generen els espectacles de La Fura. Però el control és més subtil ara.

Felicitats per fer-nos reflexionar. I per obrir les portes a l’Art Digital Escènic.
Fins al dia 5 de juliol. http://grec.bcn.cat/programa/murs


sábado, 23 de marzo de 2013

MIRADAS DE MUJERES


Todos los días miramos el mundo con mirada de mujer. Festivales de este tipo nos inclinan a pensar que la perspectiva es diferente. ¿Será porque todavía estamos relegadas a un segundo plano en la mayoría de los sectores? Las mujeres todavía tenemos que conquistar espacios para el Arte y Feminizar el mundo.
Aquí os dejo la propuesta de María José Cortés Antequera: realismo poético mágico. En la Galería d’Art Aragó 232 de Barcelona. Hasta el 22 de Abril de 2013.
http://mariajosecortesantequera.blogspot.com.es


lunes, 29 de octubre de 2012

MUJERES GUITARRISTAS DE FLAMENCO

¿Cuántas mujeres conocéis que toquen la guitarra flamenca y estén reconocidas en España? … Pues las mismas que yo. Pero haberlas hailas.

Paseando por Toulouse,  un día me encontré con una guitarrista flamenca buenísima… francesa. Después de unas cuantas cervezas y fingiendo que yo no sabía francés, me confesó que era gaditana y que había estudiado con Manolo Sanlúcar, pero que en España no la dejaban salir adelante, y que en Francia tenía su propio grupo, bailaores y palmeros incluidos… Y que le iba mejor decir que era francesa. Claro, nada como lo de casa… ¡en Francia! Porque en España es todo lo contrario. ¡Qué lástima!

Me encanta el flamenco, pero es preciso reconocer que es un mundo profundamente machista, que reproduce unos esquemas arcaicos, impropios del siglo XXI. Es muy triste que las mujeres que tocan la guitarra estén maltratadas o consideradas como menores… Y se tengan que ir al extranjero.


Busquemos en el libro de Eulalia Pablo Lozano, Mujeres guitarristas Sevilla: Signatura Ediciones. 2009. 217 pp.
ISBN: 978-84-96210-81-3


Otro autor que lo denuncia: Lorenzo Arribas, Josemi. 2011. “¿Dónde están las tocaoras? Las mujeres y la guitarra, una omisión sospechosa en los estudios sobre el Flamenco”.
TRANS Revista Transcultural de Música/Transcultural Music Review 15

Algunos sitios interesantes:


http://mujeryguitarra.wordpress.com

Un Documental: “Tocaoras” de Alicia Cifredo: 


Aquí tenemos un botón de muestra… En Canadá: Caroline Planté



Guajira, "De aquí p'alla", de Laura González, acompañada por José Rojo (2ª guitarra) y Jorge Cano (percusión), de su disco de 2008


Las Migas, con un poema de Federico García Lorca:


Antonia Jiménez:

ALGUNAS GUITARRISTAS DE CLÁSICO (¡Son muchísimas!)
Iliana Matos

Tatyana Ryzhkova tocando Bach

Liona Boyd, canadiense

AnaVidovic, croata

Wiktoria Szubelak


Y si hay niñas que con 8 años tocan así la guitarra eléctrica, ¿dónde están las tañedoras flamencas? Irán saliendo cada vez más:


ALGUNAS TAÑEDORAS DE LAUD ÁRABE:
Sherine Tohamy, la primera mujer egipcia solista y la tercera del mundo árabe. 


Waed Bouhassoun, Siria


Dina Abdel Hamid


Por lo visto, había muchas más mujeres guitarristas antes de la Guerra Civil que después. ¿Se irían o las mataron? Curiosa reflexión.

Una de las que sobrevivió fue Victoria de Miguel