martes, 11 de octubre de 2016

CAL ESTAR BOJA PER DEDICAR-SE A LA CULTURA

Un dia van demanar a Winston Churchill què li semblava la proposta de retallar el pressupost dedicat a Cultura per invertir-lo en armament i defensa. Com a bon britànic que era, va fer una petita pausa i va donar-li la volta a la qüestió: i perquè fem la guerra si no és pas per defensar la Cultura?*

Aquesta situació incongruent es situa al segle passat. Encara avui patim les ocurrències de certs polítics que continuen declamant amb aquestes desafortunades reflexions, que boicotegen sistemàticament la Cultura i a canvi celebren «el dia de la raza» desplegant les forces armades pels carrers. La nostra societat occidental viu un profund desequilibri mental, gairebé surrealista, i la Política (la que governa en funcions ara especialment) continua posant pals a les rodes que fan girar la raó de ser de un país i de la seva Cultura.

Resulta molt trist escoltar que cal estar boja per dedicar-s’hi a la Cultura. Realment ho és, per voler continuar treballant cap a un present positiu i un futur esperançador, en una societat malalta que menysprea la seva raó de ser.

Sembla increïble però, a les escoles d’alta direcció de negocis, on assisteixen futurs executives grisos i encorbatats per aprendre a mantenir el statu quo, allà els hi expliquen que tan mèdics com artistes són professionals vocacionals, i donat que estimen la seva professió, continuaran a fer-la tot i que no els hi paguen. No només em fa pena aquesta reflexió, em fa tenir basques tan sols de pensar com hi juguen amb la salut i la cultura uns ignorants insensibles i malats.

Portem molts mesos sense govern, sense polítics governant –tot i que continuen a promulgar lleis a corre cuita per treure’n beneficis més endavant. Això només té una lectura: no els hi necessitem. Els tècnics continuen a fer la seva feina, molt professionalment, i el país no s’ha aturat –tot i que els pressupost, subvencions, etc. necessiten de la signatura d’aquesta colla d’incompetents.

Em fa pena pensar que per ser-hi polític -en la majoria dels casos- no es necessita un currículum, ni una formació, ni tan siquiera parlar idiomes! Només cal formar-ne par d’un club de gent que desconeix el significat de paraules com ara amistat o cooperació,  perquè viuen apartats de la societat real i són una mena de voltors esperant menjar-s’hi la carronya. Hipocresia i bones maneres a la cara i punyalades a l’esquena.

Si no som conscients que la Cultura, la Salut, l’Educació són vitals per a l’espècie humana, que no són un producte més de compra-venda sinó una raó de viure, una postura existencial, que els drets humans hi tenen una raó d’existir, estarem cada dia més desequilibrats, perduts, zombis empastillats, atrapats en una corrent voraginosa de temps marcat per estrictes rellotges designats a Suïssa i fabricats a la Xina.

I sí, cal estar boja per creure que la Cultura té el més alt valor, i voler continuar a divulgar-la als quatre vents, tot i no aconseguir –em moltes ocasions- convertir-la en un modus vivendi digne capaç de escapar dels llindar de la pobresa (uns 6.000€ anuals).

Una professora d’una prestigiosa universitat europea explicava en un congrés que a Europa la gent dedicada a la Cultura -sense pertinença a cap institució- es a dir, la gent de la Cultura de base, és posseïdora d’un elevat nivell de formació que no es correspon amb les seves retribucions econòmiques, i que en moltes ocasions alimenten les llistes de l’atur. A Catalunya gairebé la meitat dels artistes no treballen com a tal, i en el cas de les dones, encara pitjor.  Sí, realment cal esser boja per voler dedicar-s’hi a la Cultura.
----------------
*Aclariment:
Realment Winston Churchill mai va pronunciar aquesta frase, és fal·laç, tot i que és molt fàcil trobar-la a Internet. El que sí que va fer el citat polític britànic va ser  crear en 1940 el “Council for the Encouragement of Music and the Arts” (Consell per al suport de la Música i les Arts) que al acabar la Segona Guerra Mundial va passar a denominar-se “the Arts Council of Great Britain”, amb la ferma missió de defensar la Cultura britànica.

Maribel Pozo Ruiz

--> Barcelona, 11 d’octubre de 2016

No hay comentarios: